domingo, 14 de noviembre de 2010

IKURDE EDERA


Tierra adentro yace.
El suelo es su amarre.
Los prados sus mares,
el valle su puerto;
y un pausado tañir
le cuenta las horas.

Estática espera
el amor de las aguas,
sin el suave vaivén
de su balanceo,
ni el penoso crujir
de sus tormentas.

Ya no más mañanas
de quejumbroso aliento
sobre ella se ciernen.
Ni presurosas manos
curtidas al viento
sus redes recogen.

Ya no más miradas
de sombría tarde
el tiempo otean.
Ni entornados ojos
confianza encuentran
en sus horizontes.

¿Qué impetuosa ola
en lejano puerto,
a la deriva la ha llevado?
¿En qué vacía hora
de triste lamento
se perdió su regreso?

¿Quién dejó los vientos
y las madrugadas
Quien la abandonó
Inerte, resignada,
para no tener de ella
el pan y el sustento?.

E inmovil, en esa espera
de rumbo fijo,
muerte lenta,
se seca el recuerdo,
se ensancha el olvido
de lo que fue,
de lo que tuvo.

sábado, 13 de noviembre de 2010

HABLAR POR HABLAR


No son palabras,
ni son razones,
solo dolores
cubren tu alma.

Honda es la herida,
ancho el vacío,
en el secreto
de tus silencios.

Y en ese morir,
lentamente, aíslado,
se teje el sentir
de tus soledades.

lunes, 8 de noviembre de 2010

Ja, a poc a poc


Ja, a poc a poc,
s’allunya el sentir
d’un Nadal necessari.
Nadal volgut, esperat, preparat.
Joia que s’insinua
a l’alba d’un mon cansat.

Ja poc a poc,
s’allunya el sentir
de l’infant que hem estat,
i que som: Nadal que ens fascina.
Nadal que convida a refer l’esperança,
Obra d’Amor, per poc intuït,
per molt malbaratat.

Ja, a poc a poc
s’allunya el tràfec
d’un Nadal espatllat.
Nadal imposat
de convencions gastades.
Llumenetes al carrer,
per animar el consum,
petita treva en temps de crisi.

Ja, a poc a poc
s’allunya el desig
d’un Nadal perdut.
Nadal dels pastors.
Al ras.
Silenci.
Esclat de llum
en mig de la nit.
No hi ha lloc per la por,
si per la llibertat.

Ja, a poc a poc
s’allunyen els cants
d’un Nadal repetit.
Nadal fugisser,
passa de pressa.
En mig de sorolls, sens treva,
D’humans que no saben del món redimit

Ja, a poc a poc
restituïm la vida
Posant-nos dempeus,
ferms de voluntat,
Oberts a la Gràcia,
assedegats de joia
Cors i mans oberts a Jesús,
el Déu encarnat.

UN LLOC


Trobar un lloc.
Net de tot,
buit de res.
Sortir d'un desert
d'objectes inútils.
I retrobar plenitud
en el secret
de les coses senzilles.
El cant d'un ocell
d'un capvespre serè.
O el darrer raig
d'un sol de tardor.
En un instant, es dona,
i rogenc, desapareix.

Habitar el teu àmbit.
Lluny de sorolls,
buit de paraules.
Sortir d'un desert
de xerrameques estèrils.
I retrobar plenitud
en el secret inefable
d'un viure imprecis,
fet de Paraula
justa i necessària,
en la que
tot s'esdevé,
tot flueix.
Tot està bé.