--Els teus pecats et són perdonats.
49 Els qui eren a taula amb ell començaren a pensar: «Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?»
50 Jesús digué encara a la dona:
--La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau.
Son les dues paraules que Jesús adreça a la dona pecadora. Perdo, fe, salvació, i pau. Cap més. Tot el demés son gestos. Llàgrimes, mostres d’afecte, perfum, una atenció de la dona pecadora cap a Jesús que fins i tot alguns mal pensats, donat qui és aquesta dona, poden interpretar com un joc de seducció. La dona arriba, entra, és curiós, oi?. Això no representa cap problema. No és casa seva, és casa del fariseu, que entenem que es diu Simò. Hi ha una certa contradicció entre el rebuig de Simó, cap a la dona, i en canvi que no faci res per a fer-la fora de casa seva.
Recordo haver vist escenes, il•lustracions d’aquest episodi en el que Jesús està assegut i la dona està als seus peus. Però fixem-nos bé que Diu el text: “i es quedà plorant als peus de Jesús, darrere d'ell”. Es clar, al darrera, i això no vol dir que la dona tingués el cap a sota la cadira. No hem de oblidar que els comensals estan ajaguts sobre un cantó. En aquesta posició es compren que Jesús està en una posició que fa que els peus estiguin orientats cap al darrere, i la dona, des de darrere li mulla els peus amb les seves llàgrimes.
La dona no està de cara a Jesús. Tot passa doncs per una relació en la que per part de la dona no hi ha ni tan sols paraula. La dona no es posa davant de Jesús, no li parla, no li demana perdó, tan sols plora. Es tot el que pot sortir d’aquella dona, pecadora, rebutjada, menyspreada, despenjada, exclosa de la societat, jutjada per els moralment correctes. Llàgrimes. Només hi ha pena. Pena profunda. Ja no li queden ni tan sols paraules per a presentar-se de cara a Jesús, buscant la mirada, la paraula. La dona pecadora es sent tant poca cosa que ha perdut la dignitat de poder presentar-se com a persona. Ni tan sols es sent persona per anar i presentar-se davant de Jesús. Només llàgrimes. Per implorar perdó.
Plora, i plora, i plora. I no diu res. I plora tant que fins i tot amb les llàgrimes renta els peus de Jesús. Un gest d’hospitalitat en aquella època. Arribar en una casa, amb els peus cansats, bruts de la pols del camí, i oferir un gibrell d’aigua per a rentar-se els peus, refrescar-se abans de posar-se a menjar. Oferir descans. Pel que sembla, Simó, les normes de hospitalitat les tenia una mica oblidades, no tenia gaire cura. Fariseu, si, escrupolós en el compliment de la Llei i les observances religioses, però bastant deixat en l’atenció deguda als convidats.
La dona doncs al darrere, pena, llàgrimes, mulla els peus, els renta. No hi ha paraula, i Jesús tampoc li parla. Mentrestant Jesús endevina el pensament de Simó, i s’adreça a ell. Deixa fer a la dona i s’adreça a ell. A Jesús li interessa més el judici de Simó que la dona.
Jesús li podria preguntar, dona què fas?, o perquè plores?, i qui ets?. Cap relació cap a ella, cap comunicació verbal.
I en aquesta situació tant atípica, tant sorprenent, tant incòmoda per Simó, què passa. La intuïció comença a funcionar. Si, la intuïció. Diu el text que Simó pensa: “El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta: és una pecadora.»”. I Jesús intueix el que passa pel cap de Simó.
En el fons estem en una situació en la que no hi ha comunicació. La dona no parla, plora. Simó tampoc parla, en el seu cor jutja, menysprea. Es el joc dels sentiments no expressats i dels pensaments amagats. No hi ha paraula en la dona, no hi ha paraula en Simó.
El fariseu calla sobre el que pensa realment, ell, el bo, el que compleix la llei a la perfecció, no mostra el menyspreu que hi ha en ell, al contrari aparentment es mostra comprensiu perquè deixa entrar a la dona a casa seva, o es mostra aparentment compassiu amb ella deixant que faci, però en el fons, en el seu cap, i en el seu cor, no hi ha ni comprensió ni compassió. Hi ha judici. Sepulcres blanquejats, aparentment purs per fora, a dins morts.
En el seu judici Simó en surt mal parat, perquè si..., Jesús, és profeta, perquè si, sap qui és aquella dona, i també és profeta per saber el que pensa Simó. Jesús coneix els motius de la tristesa de la dona, i també coneix el pensament de Simó ple de menyspreu cap a ella.
I en aquesta situació podem dir que la comunicació ha esdevingut impossible, ha quedat com pervertida, per la dona degut al seu pecat, per el fariseu degut al seu orgull. Ella es sent dolenta, ell es sent bo.
Ens fa pensar aquest text en tot el que passa en les relacions a nivell no verbal. Ens fa pensar el text en aquelles situacions en les que es perd la comunicació, en les que no s’expressen els sentiments, en les que la paraula esdevé impossible. Ens fa pensar aquesta situació en les situacions que tots coneixem en les que voldríem començar de nou una relació, sobre unes noves bases, retrobant la paraula serena, lliure de judicis, ni de pors, la paraula lúcida per a dir les coses, la paraula que permet restituir les relacions, la paraula per a desfer malentesos, la paraula per refer amistat, per dir l’amor, per a dir l’estimació, i quantes vegades ens costa.
Ens cal recuperar la paraula. Perquè la Paraula ensenya, ajuda a entendre, a comprendre. La Paraula permet el diàleg i la reflexió. La paraula és una eina que permet l’expressió de les coses. Amb la paraula l’humà pot dir el que pensa, el que viu, el que li passa, les seves joies i inquietuds. La paraula forma i reforma la meva mentalitat, la paraula és creadora. La paraula em permet posar ordre en la realitat allà a on hi ha confusió.
Jesús en aquesta situació de comunicació pervertida què farà. Explica una paràbola que s’acaba amb una pregunta per Simó. ¿Quin dels dos homes a qui el prestador els perdona el deute l’estimarà més?. “Suposo que aquell a qui ha perdonat el deute més gran”. “Suposo”, és clar, lògicament, o en teoria, el qui rep més és el qui més agraït es sent. El que més rep és el que més generós es sent, més ple d’amor es sent.
Jesús farà veure la manca de hospitalitat de Simó, la manca de generositat, la manca d’amistat. Ni aigua per rentar els peus, ni un bes de amistat ni de acollida, ni oli per ungir el cap. Ella en canvi prosternada als peus de Jesús es dona plenament, amb el que porta, les seves llàgrimes, i una ampolleta de perfum. Jesús diu al final: “t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc”.
Molt sovint ens dediquem a fer diferències. Com Simó, entre els bons i els dolents. Sovint des de l’església ens dediquem a classificar segons una lògica que consisteix en dir que per una banda hi ha els qui es porten bé, els qui porten una vida recte, ordenada, sense apartar-se ni una mica del camí, i els qui en canvi porten una vida amb un cert desordre. Simó és el tipus de la persona perfecte. Tot està bé mentre compleixi la llei. La dona pecadora, sense nom, és el tipus del qui no pot amagar la seva imperfecció.
I Jesús, amb la seva sentència, restitueix a la dona. Simó la jutja, Jesús la posa com un exemple. Ella estima, perquè li ha estat perdonat molt. L’amor és proporcional al perdó rebut. Amor i perdó van junts. No hi ha amor sense perdó. Es com si diguéssim que el perdó genera l’amor, el renova.
I en el fons Simó queda com una persona encarcarada en els seus escrúpols, en la seva necessitat de no deixar gens ni mica de complir els preceptes, fariseu. La preocupació de Simó. Complir perfectament la Llei, per això pot jutjar aquesta dona que perquè no la compleix és menyspreable. No es mereix que Jesús li tingui consideració.
Jesús ens posa davant de dues maneres de entendre la vida i la relació amb Déu.
1. Estic davant de Déu. Ell em jutja, i de mi depèn que el seu judici sigui positiu. M’he de portar bé, complir, mantenir-me en el camí recte. No puc fallar. Ser fort. No em puc permetre cap desviació. No pot haver-hi en mi cap falla. Si ho aconsegueixo em sento segur. D’aquí al sentiment de orgull hi ha un pas molt petit.
2. Estic davant de Déu, tal com sóc, amb les meves lluites, amb les meves circumstàncies, a vegades no gaire bones, amb les meves situacions difícils, a vegades complexes, en les que no puc sempre actuar com caldria. Sóc feble. Ho reconec. Demano perdó. Crec que Déu no deixa mai de estimar-me. El seu amor és el meu perdó.
En la primera actitud no hi ha lloc per demanar perdó. En la segona la confiança en el perdó esdevé la base. Faci el que faci ell m’estima i em salva.
En la primera actitud hi ha com una mena de encarcarament, de manca de flexibilitat, de rigidesa. Sóc esclau de la necessitat de mostrar-me bo en tot.
En la segona actitud hi ha un posar-se sempre en tot, en les mans de Déu, experimentant la llibertat. Sóc lliure per actuar, sóc lliure per estimar perquè ell m’ha perdonat.
El perdó situa les nostres vides en el marc del amor. Tots som cridats a reconèixer-nos en la dona pecadora. Per més que la nostra vida sigui correcte. Tots ens hem de presentar davant de Déu amb un cor petit, amb senzillesa de pensaments i sentiments, demanant perdó, sense artificis. I el perdó ens fa entrar en la dimensió del do de Déu que és amor. Per-do. Mitjançant el perdó rebo aquest do, i sóc cridat a donar-lo als altres i a compartir-lo. Per do. Por y para. Rebo amor i dono amor. Sóc acollit per Déu en Crist, i sóc persona acollidora amb els altres, donant testimoni del Crist.
El divendres, mentre preparava la predicació em va entrar un correu del Eliseo. M’enviava un comentari de Pagola, precisament sobre aquest text. Faig una citació del text: “Algún día tendremos que revisar, a la luz de este comportamiento de Jesús, cuál es nuestra actitud en las comunidades cristianas ante ciertos colectivos como las mujeres que viven de la prostitución o los homosexuales y lesbianas cuyos problemas, sufrimientos y luchas preferimos casi siempre ignorar y silenciar en el seno de la Iglesia como si para nosotros no existieran.
No son pocas las preguntas que nos podemos hacer: ¿dónde pueden encontrar entre nosotros una acogida parecida a la de Jesús? ¿a quién le pueden escuchar una palabra que les hable de Dios como hablaba él? ¿qué ayuda pueden encontrar entre nosotros para vivir su condición sexual desde una actitud responsable y creyente? ¿con quiénes pueden compartir su fe en Jesús con paz y dignidad? ¿quién es capaz de intuir el amor insondable de Dios a los olvidados por todas las religiones?”
A Ginebra, hi ha un barri que es diu Le Pâquis, a prop de l’estació. Es el barri en el que s’exerceix la prostitució. Com en tots els barris hi ha una parròquia protestant. I recordo un dia el pastor que ens explicava que hi havia algunes dones que vivien de la prostitució que anaven amb certa regularitat al culte.
Se entenem el ser cristià principalment com una qüestió moral, si entenem la vida davant Déu com ho fa Simó, segurament ens costa entendre aquest fet. Si al contrari anem amb el perdó de Déu cap a tothom qui ve i s’acosta a nosaltres, entendrem que la vida, a vegades, per algunes persones esdevé complexa, i que en tot cas necessiten una mà amiga, una mirada de acceptació, i unes actituds que li donin testimoni del amor i del perdó de Déu, a partir del qual la vida pot canviar.
Mentre l’Església no acull, amb actituds de amor, de acceptació, de misericòrdia, de amistat a aquells que la societat té tendència a marginalitzar, mentre l’Església no anuncia l’amor i el perdó, mentre l’Església no els posa en pràctica, està fallant en la seva missió. Està encarcarada en les seves preocupacions.
Ens hem de deixar alliberar en el Crist sabent que homes i dones, davant de Déu estem en el ámbit del perdó. Tots som perdonats. En bones i en males circumstàncies. No hi ha lloc per l’orgull. Només cal humilitat.
