Jeremies 17, 1-18
Avui el leccionari ens proposa aquesta lectura del profeta Jeremíes.
Una paraula que és dura...
El pecat de Judà és tan gran que no es pot esborrar. Es difícil de treure. El cor n’està marcat, gravat “a punta de diamant”. Vol dir que el poble persisteix en el seu pecat. Es difícil que hi hagi un canvi. I el pecat també està gravat “en els angles dels seus altars”. Cor i altars.
El cor fa referència a la vida del poble i els altars a la religió. No es poden separar les dues realitats. El pecat afecta els dos àmbits de la vida. No es pot anar de sant de cara a Déu i en el dia a dia passar del que Déu vol i ens demana.
Un no pot vestir-se de religiositat el diumenge i durant la setmana no tenir en compte els preceptes, la voluntat de Déu. Hi ha d’haver coherència entre la teva pregària i els teus actes quotidians.
Quin és el pecat de Judà, la seva culpa? Precisament està en els seus altars.
El poble se’n va al darrera d’altres deus. El text es referix a la proliferació de cultes idolàtrics, a la multiplicació de altars dedicats a altres deus. Els bosquets sagrats, els santuaris en ple camp, fan referència als altres cultes. El profeta denuncia la idolatria i la infidelitat del poble en relació amb el seu Déu.
I quines seran les conseqüències? S’anuncia el exili.
1. “Deixaràs la terra que et vaig donar”. La terra, un element molt important en la fe del poble d’Israel. La terra que Déu ha donat als pares, la terra de la promesa en la que flueixen llet i mel. I
2. “et sotmetré als teus enemics” en una terra en la que seràs estranger, “un pais que no coneixes”.
Per lo tant les conseqüències del pecat del poble de Israel. Les conseqüències d’haver abandonat a Yahvh son:
1. desarrelament, allunyat de la terra de l’heretat que Déu li havia donat, lluny del lloc en el que un te la seva vida. La vida d’una persona està lligada a la terra, al lloc en el que neix, creix, a la terra de la seva infantesa, de la seva joventut. Lluny de la seva terra hi ha pèrdua de identitat. i
2. esclavitud, pèrdua de llibertat.
El profeta, doncs, denuncia el pecat del poble, la seva infidelitat i les conseqüències.
I què segueix dient el text?.
Així parla el Senyor. Paraula directa.
Maledicció i benedicció. Maleït l’home que confia en els homes. Beneït l’home que es refia del Senyor, que posa en el Senyor la confiança.
El profeta no baixa el to. Com veurem segueix sent dur. Confiar en els homes té conseqüències greus. I com intenta el profeta fer sentir la gravetat de la infidelitat del poble ?. Per una descripció, una imatge desoladora.
Serà com un matoll de l'Arabà que “no veu venir el bé”... mai no tasta la pluja; viu en un desert xardorós, en una terra salabrosa, terra salada, totalment infèrtil, inhabitable. Es a dir: soledat, aïllament, sequera, lleugeresa, manca de arrels, manca de fonament.
“No veu venir el bé”. Lluny de Déu es perd el discerniment de allò que és bo. S’ignora el bé. No s’aprecia. Que és com dir que lluny de Déu distorsionem la realitat, deixem de gaudir d’allò que és bo, deixem de veure els signes de la seva presència.
Quan el cor de l’home només busca en l’home el fonament de la seva vida, al final, aquest home, acaba perdent la capacitat de acollir el bé, per lo tant per la capacitat de ser agraït. Sense Déu: tristesa.
Ens imaginem el matoll sec, desarrelat, emportat per el vent, rodolant d’un lloc a l’altre. La traducció “mai no tasta la pluja” és més descriptiva amb el context. Matoll del desert, sequera, i ens fica de plè en la sensació de set que tots coneixem. Deixar de confiar en Déu és com tenir sempre la boca seca. “Si beus de l’aigua que jo et donaré no tindràs mai set, va dir Jesús a la samaritana”.
I com descriu el fet de confiar en els homes?. Qui fa de la carn el seu braç. Es una manera de dir que confia en quelcom que és mortal. Que es podreix. Confiar en els homes és insegur, una confiança que passa, no perdura, no es manté, desapareix tan aviat com el fonament deixa de tenir consistència.
I tot seguit el contrast. Si confiar en els homes és sequera, mort, confiar en Déu és vida, aigua, arrel, verdor, fruits. No hi ha por.
Aquests textos com el de Jeremíes sempre em porten a pensar en aquesta duplicitat en la que ens trobem com a creients.
Aquesta dicotomia, aquest doble camí, confiar en els homes, o confiar en Déu.
Es el nostre problema?. La paraula del profeta s’adreça a nosaltres? Es una qüestió que tot sovint se’ns planteja des de la fe. On tenim posada la nostra confiança?. En Déu o en els homes? On tenim posat el nostre cor. En Déu o en els homes?.
Què habita en nosaltres? què és el que en última instancia fa la teva vida, què és el que et forma, on es recolza, què és el que presideix la teva vida en les teves relacions, quan mires el món.
Déu, la seva paraula, el fet de confiar en ell en tot moment, la fe, l’esperança, i l’amor, o els deus humans que t’envolten, el deu del confort, el deu del individualisme, el deu del benestar, el deu del materialisme. déus que t’allunyen de la fe, de l’esperança, i del amor, que porten al egoisme, al aïllament, a la soledat, al desert, a la sequera.
I deia que aquests textos sempre em porten a pensar que en el fons, com a creients, ens mantenim en aquesta dicotomia. Confiem en Déu, i confiem en els homes. Intentem mantenir les dues coses. Volem ser homes i dones com he dit tantes a vegades “socialment correctes”. Compte que no hem de caure en els extrems, que no se’ns tracti de fanàtics. “Intel•lectualment correctes”. Compte que no ens tornem irracionals. “Moralment normals”. Quins son els teus pecats? Els teus ídols?. “Lo normal”, els de la majoria. Ens els podem permetre. No passa res. En el fons, la distància que ens separa del profeta, i una bona dosi de intel•lectualitat ens permeten atenuar la duresa i la radicalitat de la paraula.
I en canvi el profeta diu: “el cor és enganyós”. Es a dir: Ets cridat a decidir, i siguin quins siguin els teus arguments sempre que intentes justificar-te en aquesta dicotomia, t’estàs enganyant.
La crida que constantment se t’adreça està en aquesta realitat que també el text afirma: “Jo, el Senyor, penetro els cors i examino l'interior dels homes, per pagar a cada un segons la seva conducta, segons el fruit de les seves obres”.
Com a protestants aquesta paraula ens molesta. Parla d’una justícia “retributiva”, segons el que fas rebràs. També perquè fugim d’una religiositat de la por.
En el fons quan parla del cor enganyós ens està dient que no podem viure la vida des d’aquesta dicotomia. No hi ha “confiar en Déu i confiar en els homes”. Hi ha “confiar en Déu o confiar en els homes”. No estem parlant de complements. Estem parlant de alternatives.
Evidentment no hem de entendre “els homes” en el sentit de els éssers humans, sinó en el sentit de tot allò que en el món dels homes acaba allunyant-te de Déu.
Si hem de entendre literalment l’exhortació a no confiar en els homes aleshores, ja ho viem, ens hauríem de convertir en una mena de ermitans, monjos o monges de clausura, apartats de tot.
I la confiança en Déu no l’hem de entendre com un apartar-se del món, no l’hem de entendre com un protegir-me del mal. L’hem de entendre com un veure venir el bé. No és que hàgim de evitar els altres, o creure’ns millor que ells. La confiança en Déu no t’ha de privar de la relació amb els altres. El qui confia en Déu és com un arbre verd que dona fruit. I els fruits son perquè els qui estan al voltant de l’arbre en gaudeixin.
Ets cridat a confiar en Déu, mantenint-te en mig dels homes.
En el fons hem de entendre que deixar de confiar en Déu és tard o d’hora tenir un desengany.
El text vol insistir sobre la importància de sempre confiar en Déu, i no deixar que res et tregui d’aquesta confiança.
En la teva vida, inclou, en tot el que fas, des del matí fins al vespre, la confiança en Déu. Assegura el teu cor en ell. Domina la por, no et deixis vèncer per ella.
En la teva vida, davant tot el que veus, inclou l’esperança; davant del futur, el teu i el de la humanitat, davant de les preguntes i els dubtes que es plantegen; en la teva vida de cara al demà, i davant d’un món cada cop més incert, més crispat, més injust, més violent, més corrupte, deixa’t activar per l’esperança i referma el teu cor en la seguretat de que la teva vida i el món estan en les mans de Déu.
I a partir d’aquí mantén-te actiu en un pensament que tingui en compte la ètica del Regne: justícia, pau, i solidaritat, amb els homes i amb la creació.
I a partir d’aquí, actiu en aquest pensament, decideix-te. Passa a l’acció.
I no tinguis por, que no se t’està demanant cap impossible, ni que et tornis fanàtic, ni que te’n vagis a un monestir. No és que hagis de fugir de la dicotomia. L’has de afrontar. L’has de reconèixer. I tot i vivint en mig d’ella has de prendre decisions que et portaran benedicció.
Ha de arribar el moment en el que deixis de persistir en la dicotomía, com el poble de Judà, que persistia en el seu pecat, gravat amb un diamant en la tauleta del seu cor.
Déu t’està convidant a prendre una decisió en la que trobaràs benedicció.
Perquè al final tot això desemboca en les benaurances.
La confiança en Déu, en mig dels homes, et porta cap als pobres, cap als que passen gana, cap els qui tenen set de justícia. La confiança en Déu, en mig dels homes, portant fins a les últimes conseqüències la justícia, la pau, i la solidaritat amb tota la creació, et farà entrar en oposició amb els homes, i fins i tot així, confiant en Déu, a favor dels homes, seràs feliç. Tastaràs l’aigua. Veuràs el bé. Gaudiràs del bé. Donaràs fruit. Estaràs arrelat. I s’esborrarà el teu pecat.
