EPBC - MEDITACIÓ
PREGÀRIA ACAT , 16 de juny de 2011
Avui celebrem aquesta trobada de pregària de l’ACAT en suport a les víctimes de la tortura. Ho fem a les acaballes del decenni de les esglésies per la superació de la violència.
A l’any 2001, convocades per el Consell Mundial de les Esglésies, les confessions cristianes de tot el món van entrar en un procés de reflexió i d’acció que pogués contribuir en la eliminació de la violència.
Durant aquest procés, que ha durat doncs, 10 anys, els cristians de tot el món i de totes les confessions, han estat convidats a treballar a favor d’una cultura de la pau; amb paraules i en acció, de manera concreta, amb imaginació, no quedant-se tan sols en la definició de grans propòsits, sinó portant-los també a nivell de la realitat quotidiana.
Helène Engel, i Edith du Tertre, fundadores de l’ACAT, al 1974 van realitzar un projecte. Gràcies a Déu, no van esperar que s’endegués aquest procés per a posar-lo en marxa. El seu objectiu va ser molt clar: eliminar la tortura. Una forma de violència que malauradament encara perdura en molts països, i que malauradament veiem que la seva eliminació no serà per demà, ni per passat demà. Encara hi ha molt camí per a fer. Molt de treball de presa de consciència, d’accions a favor dels torturats, de cassos concrets, de situacions humanes de sofriment injust, en les que cal intervenir per a mirar de reduir les accions violentes que s’exerceixen en totes elles.
En els moments en el que ens trobem, veiem com la davallada de la societat del benestar provoca inseguretat, impaciència, indignació, i tot això, o veiem clarament, degenera en situacions de violència. S’instauren mecàniques en les que manca el diàleg, s’entra en suspicàcies, es prenen decisions equivocades, i com més es desenvolupen aquestes mecàniques més apareixen situacions en les que s’exerceix la violència.
Els dos textos que hem escoltat aquesta tarda ens parlen tots dos se situacions en les que algú és objecte de accions violentes contra la seva pròpia persona.
El primer és el cant del servidor sofrent, conegut text del llibre del profeta Isaïes. Una paraula que es relaciona amb el Crist i el seu sofriment a la creu, i que exposa la idea del sacrifici expiatori... assumit per Jesús a la creu. “De fet ell portava les nostres malalties... Però ell era malferit per les nostres faltes, triturat per les nostres culpes.
Res d’això, res d’això en la persona torturada, encara avui en tantes i tantes presons del món. Però quans han pogut acabar morint per protegir la vida d’altres persones...
En aquest text, en certs aspectes es pot establir un paral•lelisme amb la persona torturada, doncs parla de diferents maneres, del dolor que s’infligeix en una persona, tant físic com moral. El text parla de menyspreu, de empresonament, de condemna, de ferides que causen la mort. El text parla de la persona que és “arrencada de la terra dels vivents”.
Podem pensar en la persona torturada privada de relació, privada de tots els drets més elementals que pertanyen a tot ésser humà. La situació de la persona torturada certament és la de algú que és considerat com si ja no comptés entre els vivents.
I el text també parla del silenci. “Quan era maltractat s’humiliava, i no obria la boca. Com els anyells portats a matar o les ovelles mentre les esquilen, ell callava i ni tan sols obria la boca”. Aquí el text fa referència al servidor sofrent. I pensem en el Crist que és objecte d’actes violents, o de mofa, o és colpejat mentre és conduit cap a la creu. O quan li pregunta Pilat si Ell és el rei dels jueus. I Jesús que li diu: “Tu ho has dit”, resposta enigmàtica però que també ens fa pensar en aquells moments en els que sota la pressió psicològica o utilitzant el dolor com a instrument, es vol fer dir al torturat veritats suposades en la ment del torturador però en cap manera comprovades.
La inutilitat de la tortura esdevé manifesta certament al voltant d’aquest silenci. Es un dret, i és una necessitat respectar aquest silenci per a no caure en extrems en els que la veritat és pervertida, o la falsedat pot acabar prenent categoria de veritat, tot infligint dolor sobre la persona torturada.
Del segon text, el de la paràbola dels vinyaters homicides, vull ressaltar alguns trets. En ell ens trobem també en una situació que genera una espiral de violència. L’amo de la vinya envia els seus servents, i veiem que al primer l’apallissen, al segon l’apallissen i el ultratgen, al tercer el malfereixen, fins que al final, el amo envia el fill, i es produeix el màxim de la perversió quan s’hi afegeix l’ambició: “matem-lo i ens quedem amb l’heretat”. En aquest cas és la mort del fill, que fixeu-vos es produeix fora de la vinya.
Aquest detall ens fa pensar en la tortura que s’exerceix en llocs amagats, fora de la vista de tothom. Les societats que donen o volen donar una imatge de justícia, que aparenten respectar els drets fonamentals, i que fora del espai públic, en les presons, en canvi, fan tot el contrari.
I vull destacar de la paràbola amb quina insistència en la narració es destaca el fet que els servents se’n van amb les mans buides. Aquesta constatació es repeteix dos cops. Els servents se’n van sense haver rebut el que pertany al amo, no poden exercir el dret del amo a accedir a allò que és seu. Hi ha un frau contra el amo, mitjançant els servents. Hi ha un frau.
Aquestes mans buides per a mi parlen de la inutilitat de la tortura. I més enllà, tornant al decenni per la superació de la violència, les mans buides per a mi ens diuen que tot acte de violència constitueix un frau en relació als valors intrínsecs que pertanyen a la persona humana, un frau a la seva dignitat. Un frau a les millors aspiracions que com a éssers humans podem tenir i defensar. Tota violència és un frau per els drets humans. El dret a ser respectat en la seva llibertat de pensament. El dret a ser respectat en la integritat física.
La persona torturada està en aquestes mans buides. El torturat està privat de tot. No té res que pugui utilitzar en la seva defensa. La persona torturada es defraudada en el seu dret a ser persona, respectada, defraudada en relació a la seguretat i al bé al qual sempre ha de poder aspirar i accedir. La persona torturada, és defraudada en relació al tracte just.
I irònicament, la persona que exerceix la tortura, en el fons, també participa d’aquest frau, el fa realitat, i també per ella mateixa. L’ordre de torturar algú fa que es creï una situació en la que tant el torturador com el torturat es troben defraudats en relació a la dignitat humana. L’un com a víctima, l’altre sota els ordres dels qui estan per sobre d’ell.
L’acte de la tortura és un acte pervers en el que tots els qui hi participen, des de la feblesa, o exercint la força, es troben de ple en el cantó fosc que tant amenaça a la societat. Tant l’un com l’altre es troben de ple en el mal, quan aquest pren forma de irracionalitat, quan aquest perverteix les relacions, quan aquest s’infiltra en el exercici de l’autoritat i acaba pervertint la percepció de les coses, falsejant-les, des de la por o l’egoisme, o l’ambició.
I Jesús, al final, diu que el amo de la vinya vindrà i farà morir els vinyaters i els donarà la vinya a uns altres. Jesús parla d’un acte de justícia retributiva. Els qui exerceixen violència no es mereixen la terra. Això ens fa pensar que mentre exercim la violència sigui física o psicològica, amb fets o amb paraules, o amb gestos; mentre exercim la violència en la nostra manera de gestionar els problemes o les situacions quotidianes, no ens mereixem la terra que trepitgem, i que Déu ens ha donat inicialment com a jardí, per a gaudir de tot el que ell dona.
I per acabar. Us heu fixat amb la reacció dels qui escolten Jesús?. “Això mai!” Diuen, quan Jesús diu que l’amo farà justícia. “Això mai!” Sembla que volen justificar als vinyaters!. I ho fan!. Davant de la paràbola es senten identificats com aquells que rebutgen. De sobte es senten representats en els vinyaters que no reben ni tan sols el fill del amo. I en lloc de reconèixer-ho el que fan és defensar-se ells mateixos defensant els vinyaters de la paràbola.
Preguem perquè cada cop més hi hagi en les societats, en les institucions, en els col•lectius, persones que en lloc de justificar la tortura i els torturadors, en lloc de voler normalitzar la violència com a pràctica, en lloc de minimitzar el mal que s’exerceix amb tantes formes, en lloc de privar a les persones dels seus drets i de la seva dignitat, cada cop més s’avanci en una cultura de la pau, del respecte, del diàleg, de la paraula com a mitjà per a gestionar els problemes, una cultura de la paraula com a eina moguda per la pau i la justícia, i no per la por o l’egoisme.
S’ha acabat el decenni per a la superació de la violència. En el acte de clausura celebrat a Jamaica, els organitzadors diuen que el que s’ha volgut promoure no ha fet més que començar. En el fons es tracta de continuar doncs aquest camí de defensa de la justícia i els drets humans que ve de lluny, de molt lluny, està en tots els homes que han lluitat per el bé, està en la creu de Crist que s’identifica amb les persones torturades. I no és un camí que comença. Seguim lluitant contra la tortura. Amb fidelitat al Crist, portats per l’esperança, obstinadament.
