Parlem d’una paràbola… no d’una historia real.
La paràbola il•lustra el que és el Regne de Déu: “amb el Regne del Cel passa com…”.
Ho hem de tenir en compte. Tot en la paràbola està al servei d’aquest objectiu : el Regne és com si… un rei, un vinyataire… un sembrador… i la historia es desenvolupa.
I insisteixo sobre aquest fet. Paràbola… conte… historia inventada en el moment en el que Jesús vol explicar, compartir, anunciar el Regne de Déu.
Insisteixo, perquè si no… què en fem de certes incoherències del text?.
Sabeu, en una historia, en una novel•la, un dels elements que dona consistència al conjunt és que la historia que explica, tot i sent inventada, sigui creïble… a no ser que pertanyi és clar al gènere fantàstic. Però si la historia es desenvolupa dins de la normalitat, dins del que passa en la vida quotidiana, les circumstàncies, els esdeveniments, els personatges, les seves decisions han de tenir un mínim de credibilitat.
Doncs bé. Tot això per a dir que la paràbola que acabem de sentir, certament no té cap pretensió en aquest sentit. EStà bastant lluny del que seria la situació en la vida real.
Un rei. Bé. Un casament. Bé. També. Res de sorprenent. I ja ens ho podem imaginar. Convidats? El més selecte. La flor i nata… . El milloret que es pot trobar. A prop, i lluny.
Un rei. Té un fill. I el casa. Bé. Fins aquí, cap problema.
I resulta que envia els servents a cridar els convidats. Bé.
Lògic. Hi ha un casament, es celebren unes noces, i és clar… hi ha convidats.
Es fa una festa. Es un motiu de goig… com no… . I fins aquí, doncs, podem pensar… que el rei ha enviat les invitacions i que ha dit als convidats… tal dia… quan tot estigui a punt… us enviaré els servents perquè vingueu… bé. Encara entra dins d’una lògica.
Fins aquí… bé… però a partir d’aquí és quan les coses es torcen…
Els convidats no volen venir. Com pot ser un rei, un casament, i els convidats… no hi volen anar!. Primer sense cap explicació. I després en el segon intent… si… per un, el camp, per l’altre, el negoci… tot son excuses per a no anar-hi, i si recordem la paràbola tal com s’explica a Lluc… per un una parella de bous que acaba de comprar i l’ha de anar a probar… i un… que s’acaba de casar… bé… encara… segons com…
Però la historia es torça perquè tot son excuses. En el moment de dir. “Tot és a punt… veniu”.. tothom, sense excepció –diu Lluc- s’excusa.
La historia no s’aguanta. No és creïble.
No vull insistir gaire sobre aquest fet. Només una altre incoherència. Deixant de cantó l’assassinat dels servents que insisteixen per fer anar els convidats a les noces!... Ja dius… Al final. Resulta que quan ha sortit a fora, a buscar més convidats, tothom qui trobeu… per les cruïlles i els carrers… bons i dolents… pobres, invàlids, cecs i coixos… diu Lluc… resulta que n’hi ha un que no va ben vestit… “Amic… com és que has entrat aquí sense vestit de noces?”…
No… la historia no és creïble…
Tot està al servei del mateix objectiu… el Regne de Déu és com…
La realitat quotidiana des de la perspectiva del Regne de Déu.
La realitat quotidiana trasbalsada, totalment girada, sense cap ni peus davant de la realitat del Regne.
Perquè el Regne no és d’aquest món.
Ho recordem. Oi?. Hi ha una distancia molt gran entre les nostres perspectives humanes, el nostre punt de vista, la nostra lògica, i el Regne. El Regne de Déu… és una altre historia… que en molts aspectes poc té a veure amb la nostra.
I què n’hem de fer doncs de la paràbola ?.
Doncs si… l’hem de llegir des del punt de vista de la lògica. Es clar que si. No es tracta de esbandir massa de pressa les incoherències dient… es que parla del Regne… per això… no cal buscar-li una lògica.
No… no… hem de mesurar ben bé aquestes incoherències… i deixar-nos desplaçar en la nostra imaginació per una situació, fins i tot tant surrealista com aquesta… perquè es així com podrem entendre segurament ben bé de què parla en el fons la paràbola.
Perquè… aleshores… surten unes altres incoherències… les nostres…
Intentem’ho…
El Senyor, el nostre Déu, el Rei, ens convida a la festa. Ens convida a una festa. La bona nova del Regne de Déu és una invitació a la festa a l’alegria. No tot s’acaba aquí amb el que veieu. El Regne de justícia, de pau, de equitat… el regne en el que tothom és convidat a gaudir, a compartir, a rebre… donant. Aquest regne no només és a prop. Està entre nosaltres en Jesús. Es motiu de alegria. Veniu a la festa. Alegrem-nos.
Res no pot impedir aquesta alegria. Ets cridat a deixar-ho tot per viure en la alegria del Regne. Res no pot passar pel davant. Tot ha de quedar supeditat a aquest món al revés en el que som cridats a entrar, a participar, a gaudir…
La vida del creient és una crida constant a entrar i a viure en la dimensió del Regne, per el que es deixa tot…, per el que es ven tot… recordeu… la perla de gran preu per la que es ven tot per poder-la comprar…
La vocació del creient és la de entrar en espais en els que el Regne de Déu esdevé realitat establint noves relacions des de la veritat, des de la sinceritat, des de la confiança, no des de la sospita;
des de la generositat, no des del pensament o el sentiment escàs, mesurat; des de la paraula justa, veraç, fidedigne, digne de crèdit, no des de el que el poeta Martí i Pol anomena el “barboteig inconsistent”.
La vocació del creient és la de passar a construir, a fer realitat un nou món en el que es passa de la paraula al acte,
generós que surt de la rutina,
valent que va més enllà dels límits imposats per les nostres vides mesurades, calculades, controlades,
agosarat que trenca la monotonia de les nostres vides, raonables, correctes.
Aquesta és la festa del Regne. Aquesta és la celebració. En la que… tots son convidats… rics… que al menys en la paràbola no hi entren… el meu camp… els meus bous… el meu negoci… i pobres… que si que hi entren… no tenen res a perdre i tot a guanyar… tenen temps… no estan agafats per les preocupacions del món.
I pensem-hi… pensem-hi si la nostra missió com església, com a comunitat cristiana, digne de portar aquest nom, no és aquesta. Deixar-nos portar cap a l’alegria del Regne, l’alegria de la festa, ser valents, decidits, agosarats, i sortir de les monotonies, i deixar els espais privats, per construir espais per compartir, per rebre donant en un món en el que hem de fer de nou l’aprenentatge del què significa perdre… confort material… seguretat… perspectives de futur…
Si. Cridats a la vida del Regne. Cridats a la festa del Regne en un món en el que el pilar de l’economia es desmorona.
Si. Cridats a noves perspectives. Cridats a capgirar les coses en un món en el que fan falta noves solucions. El món s’ha de reinventar. Des de la festa del Regne. Cal entrar-hi, som convidats, no es pot deixar per demà…, per més excuses que hi hagi… ens diu la paràbola… és ara… la invitació és per ara… .
I és una qüestió de “dignitat”. “Els convidats no eren dignes”… diu la paràbola. Rebutgen la festa. No estaven preparats per rebre la invitació. El seu cor no estava preparat per anar de festa. Massa ocupats, capficats, preocupats, enfeinats, estressats per obrir un temps, un espai, crear un lloc per la gràcia, l’amistat, l’alegria, la fraternitat, la igualtat, la generositat.
I fixem-nos que la paràbola de Mateu, tan surrealista, també parla de la violència que provoca la vinguda del Regne. Els servents son assassinats per els qui no volen anar-hi.
El seu cor, no només no està preparat sinó que a més no vol, es resisteix, està totalment absorbit, fins a tal punt que s’introdueix el dol allà a on es prepara una festa. El regne troba resistència. La creu s’insinua en el text. Com la paràbola dels vinyaters malvats. Que acaben matant el fill del amo.
La paràbola ens vol dir que en aquesta vida, en el fons, res no val més que els bocins de cel que Déu ens ofereix si ens decidim a entrar-hi. Res no val més que la pràctica de la justícia, res no val més que la generositat cap al desvalgut, cap al que pateix, cap al marginat, cap al que és diferent; res no val més que els espais de gràcia i de fraternitat que el evangeli ens convida a construir, res no val mes que l’amistat sincera viscuda en peu d’igualtat, de respecte, de estimació, de dolcesa... amb els fruits del Esperit.
Ni el camp, ni el negoci, ni la casa, ni els bens. Tot això ni tan sols et pertany, qualsevol dia, el Senyor del Regne, el amo de la vinya, vindrà a buscar-ho, perquè és seu, i de res servirà resistir. No podràs resistir. Que et trobi amb el cor obert, preparat per entrar en la joia de Déu. Que et trobi amb el desig sempre viu de ser convidat a la festa.
Els espais del Regne de Déu son aquests: oberts a tots. « Que vinguin tots els qui trobeu ». Sense fer diferències. I més… insisteix Lluc… pobres… desvalguts… coixos... invàlids… .
I vet aquí... és clar... no podem acabar sense aturar-nos hi. El final. Ens descol•loca encara més. “N’hi havia un que no duia vestit de noces... diu el text. No és estrany... oi?. Si ha fet entrar a tothom, als pobres, els desvalguts. No és estrany que n’hi hagi que no van vestits per la festa.
Aquí, un cop més. Què vol dir la paràbola. Ho trobem amb la sentència al final: tots son cridats... no tots son escollits...
Aquí... ja ressonen en les oídes d’alguns... la paraula predestinació... elecció... etc. Jesús aquí amb la paràbola, el que vol recordar que hi ha hagut convidats que han rebutjat, no han volgut anar a la festa, fins i tot han assassinat per a no anar-hi. Hi ha hagut altres convidats. Tots els que s’han trobat. Tots han pogut entrar.
I el que no va vestit per les noces. No representa aquell que hi va, però forçat?. El que hi va però sense tenir tampoc el cor preparat per la festa?. El que hi va però que no s’ho acaba de creure. El que hi va però que tot hi sent-hi no té el cor per anar de festa. El que hi va però que no participa de la festa.
Per això... Jesús sembla que diu... en aquesta vida... feta de injustícies, de desigualtats, de violència, de iniquitat, de maldat... en Jesús el Regne fa irrupció, s’obre una escletxa i arriba la bona nova de la festa de Déu en el cel per la terra. En aquesta vida en la que tots som convidats a entrar en aquesta festa, tots som convidats a fer-la, n’hi ha que no volen entrar-hi, que es queden fora. Fins i tot n’hi ha que tot estan a dins no acaben de entrar-hi. Qui ho sap?. Només ell. Tots son cridats. No tot escollits.
Hi ha una decisió que no ve de nosaltres. Ve del Senyor del Regne. Ve de dalt. Es la única explicació que podem trobar davant de tot el que s’oposa al regne. Perquè uns hi entren i altres no?. Perquè n’hi ha que esdevenen enemics del Regne?. Perquè n’hi ha que endureixen el seu cor?. Hi ha una decisió que no ve de nosaltres.
Predestinació?.
No us preocupeu. No entraré en aquest debat. Quedarà pendent. Calví, que al cap i a la fi va ser el que el va provocar diu... n’hi ha que si, n’hi ha que no, però tu, pots creure, ets cridat a creure, ets convidat a creure que si, que has estat escollit. Creu, confia, i entra en la vida del Regne. I construeix l’amistat del Regne amb tots, absolutament tots els qui t’envolten. Perquè en el Regne tots son amics. Tots. O si no... què diu el Rei al qui no va vestit de noces... li diu... amic, amic, perquè no vas vestit de noces?.
El que caracteritza el Regne. Es l’amistat.
Diu Pau als Filipencs.
“Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents! 5 Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop. 6 No us inquieteu per res. En tota ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions acompanyades d'acció de gràcies. 7 I la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist.
8 Finalment, germans, interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, just, pur, amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d'elogi. 9 Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. I el Déu de la pau serà amb vosaltres”.
