Epbc, 1 de març de 2009
PREDICACIO
El diumenge passat parlàvem del bateig com una de les fites que formen part de la vida del cristià. I parlàvem del significat del bateig, entès com a signe del pacte de gràcia que Déu fa per nosaltres en Crist. La gràcia de Déu ens precedeix i ens segueix allà a on anem.
Els textos del leccionari, per avui, ens hi tornen a portar cap al bateig, i ens donen una altre perspectiva sobre el seu significat.
A 1ª Pere, hem llegit: I l'aigua prefigurava el baptisme que ara us salva i que no és una neteja de la brutícia del cos, sinó un compromís amb Déu de viure amb rectitud de consciència, gràcies a la resurrecció de Jesucrist. 22 Ell se'n va anar al cel i està a la dreta de Déu. A ell estan sotmesos àngels, autoritats i poders.
El text, curiosament es refereix al diluvi, i diu que aleshores vuit persones es salvaren gràcies a l’aigua. Home, si ens ho mirem bé, diríem que es salvaren gràcies a l’arca, i precisament es salvaren de l’aigua.
Amb el diluvi Déu decideix fer “tabla rasa”. Tan sols 8 persones es salven, i una parella de cada animal.
Es interessant veure que en la narració del diluvi es pot establir un paral·lelisme amb la narració de la desobediència de Eva i Adam i la seva sortida del jardí.
En la narració del diluvi, la seqüència, resumint, és la següent: Déu ha creat el món, el món s’ha espatllat, ha augmentat el mal. Hi ha aquesta historia dels Fills de Déu que es casen amb les filles dels homes, perquè les troben agradables, i Déu –diu el text s’entristeix i es penedeix (cap 6, v. 7). I decideix començar de nou per evitar que els homes visquin més de 120 anys. I de fet és la mateixa seqüència que el relat de la desobediència de Adam i Eva. Déu ha fet el món, l’ha volgut bo, però quan Eva i Adam han menjat del fruit del arbre de coneixement del bé i del mal, abans que mengin del de la vida i visquin per sempre, Déu els fa fora del jardí.
Hi ha un element que hem de retenir: En els dos casos hi ha un abans i un després, i un nou ordre. I en el text de la historia del diluvi ens trobem amb el mateix. El text, de fet es refereix a la figura dels àngels que en unir-se a les dones dels homes introdueixen un alè de vida en els homes. I en el text, Déu diu: “El meu alè de vida no es mantindrà per sempre en els homes, perquè son de carn mortal. No viuran més de cent vint anys. I el diluvi ve a marcar un abans i un després.
Els dos relats expliquen la mort del ésser humà com un element que l’exclou de la immortalitat degut al mal en el que viu. I en els dos textos (ho sento) el mal arriba a través de la dona. Eva tempta Adán, i les dones fan caure els Fills de Déu. Aquests Fills de Déu que tant poden ser àngels com també poden encarnar els qui fan el bé que acaben barrejant-se amb els qui fan el mal.
El diluvi ens situa en una moment en el que tot s’ha barrejat. El mal domina. I Déu decideix establir un nou ordre. Amb la seva intervenció hi ha un abans i un després. Un final i un nou començament.
El bé i el mal barrejats, tot es confon. Es la situació en la que viu l’ésser humà, la situació en la que es troba el món, aquest món en el que l’home i la dona neixen, viuen i moren. I en aquesta situació d’un món en el que tot es barreja, les millors intencions amb les pitjors; els més grans avenços de la ciència que acaben servint a l’ambició dels poderosos (vegem bomba atòmica); els millors desitjos de justícia expressats en tants esforços de tantes ONG’S, de tants organismes que treballen per la cooperació, per un món més equitable, i que s’han de enfrontar amb les xarxes de corrupció. Els qui volen la pau, contra els senyors de la guerra. Els millors anhels per salvar la creació contra els interessos de l’economia.
I amb tot això la situació actual es la de un total desencís. Ens han fet creure que la vida estava en les coses materials, i ens ho hem cregut, i ara que l’economia trontolla, ara que s’allarguen les cues a les oficines de col·locació per a tramitar l’atur, ara que els núvols grisos s’acumulen al horitzó amb una crisi econòmica que és com el túnel de Valvidriera que quan hi entres no en veus la sortida, ara ens en adonem que ens han enganyat. I pot ser seguim enganyats.
En aquesta situació en la que ens trobem els textos ens conviden també a un abans i un després. Jesús va pels carrers, de poble en poble dient: -S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova.
Es a dir: ha arribat el moment. Ara és el dia. Convertiu-vos i creieu.
En mig de la vida, tal com la portem, en mig d’una societat que ens ha anestesiat el cor a cops de confort, benestar, i individualisme; en mig d’una societat que de sobte sembla no tenir resposta, les paraules de Jesús prenen tot el sentit:
Convertiu-vos, el Regne de Déu és a prop. Passeu del confort gelosament guardat en privat al treball solidari per donar una mica més de benestar als qui viuen en la misèria. Convertiu-vos als millors ideals d’un món just, en pau, en el que hi hagi equitat. Convertiu-vos a la solidaritat en actes. Passeu a l’acte. Perquè aquest món te data de caducitat i el Regne és a prop. En el temps en el que estem, aquestes paraules de Jesús “S’ha complert el temps” Ara és el moment. Es el kairós. El moment de decidir-te i convertir-te al Regne.
Com a creients ens toca sentir aquesta crida que ens exhorta a un moment decisiu que pugui comportar un abans i un després en la nostra vida.
Ho podem dir també d’aquesta manera: com a creients ens toca pujar a l’Arca. Però no, no per caure en dramatismes, ni en discursos apocaliptics sobre la fi dels temps, no en el sentit de que penséssim que hem de anunciar la fi del món. En el sentit de que pot ser ens toca sentir la tristesa de Déu. L’Arca de Noé és la tristesa de Déu davant d’un món en el que el mal ha pres carta de naturalesa. El diluvi és la tristesa de Déu que es sent defraudat de veure que allò que Ell havia volgut bo s’ha espatllat.
I aquesta tristesa de Déu l’hem de sentir en l’Arca, i més enllà, en la creu de Jesús. Perquè amb els textos d’avui anem d’una Aliança a l’altre. De l’Aliança establerta amb Noé a la nova Aliança feta en Crist. Anem de misericòrdia en misericòrdia. De l’arc al cel a la creu.
Faig amb vosaltres aquesta aliança: les aigües del diluvi no tornaran mai més a exterminar ningú, cap més diluvi no devastarà la terra.
12 I Déu va afegir:
-El signe de l'aliança que faig amb vosaltres i amb tots els éssers vius que us envolten, per totes les generacions i per sempre, és aquest: 13 posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança amb la terra. 14 Quan jo cobreixi de núvols la terra i entre els núvols aparegui el meu arc, 15 recordaré l'aliança que he fet amb vosaltres i amb tots els éssers vius, i les aigües del diluvi no tornaran a destruir ningú.
De la misericòrdia del Arc-al-cel a la misericòrdia de la creu. Una misericòrdia que inclou fins i tot els qui no han cregut:
Tal com diu la carta de Pere:
També Crist patí per raó dels pecats una vegada per sempre. Ell, el just, va patir pels injustos, per conduir-vos a Déu. El seu cos va ser mort, però l'Esperit el féu viure. 19 Llavors anà a dur la seva proclama als esperits empresonats, 20 aquells que havien refusat de creure en altre temps, quan s'allargava la paciència de Déu, en els dies que Noè construïa l'arca.
Com a creients, com a Església, si sentim la tristesa de Déu, i al mateix temps la seva misericòrdia probablement ens toca pujar a l’Arca. Deixar-nos de tanta privacitat, de tant de confort i benestar, de tant i tant materialisme que ens anestesia el cor, i posar en comú, dons, esforços, temps, capacitats, il·lusions, voluntats per començar a viure del Regne del Cel.
Per això, avui, el text de Pere ens porta també a rememorar el bateig, com deia al principi, en un altre sentit:
I l'aigua prefigurava el baptisme que ara us salva i que no és una neteja de la brutícia del cos, sinó un compromís amb Déu de viure amb rectitud de consciència, gràcies a la resurrecció de Jesucrist. 22 Ell se'n va anar al cel i està a la dreta de Déu. A ell estan sotmesos àngels, autoritats i poders.
El nostre bateig ens salva: aliança de gràcia, en Crist. Cridats a viure d’aquesta Gràcia. I el nostre bateig és un compromís amb Déu. Fixem-nos en el que diu el text: no és una neteja de la brutícia del cos. El text es refereix als banys rituals de purificació que es practicaven en el judaisme per a dir que ja no es tracta d’això.
Podem també treure un sentit a això. No és una neteja de la brutícia. Es un compromís amb Déu. Brutícia en aquest món sempre en tindràs. La dolenteria t’envolta, i la portes a dins, i el més important és que en mig de tot això, en mig d’aquest món a cops tant trist, tu et comprometis amb Déu. Ell no et demana que siguis perfecte per a posar-te al seu servei. Et demana que creguis en Ell i en la seva misericòrdia que dia rere dia et salva.
Si, ens toca, avui, perquè ha arribat el moment. Perquè els millors anhels de justícia, de pau i de integritat de la creació fan entrar en crisi aquest món. Ha arribat el dia en el que ens cal pujar a l’arca del nostre bateig, a l’arca en la que ens comprometem amb Déu. Per transformar la tristesa d’aquest món en una vida de fe, d’esperança i d’amor, en actes de misericòrdia.
Acabaré citant Dietrich Bonhoeffer en el seu llibre El Preu de la Gràcia. Al principi del capítol sobre l’obediència i l’individu (que tractarem dijous que ve en la tertúlia teològica) diu: La crida de Jesús a l’obediència fa del deixeble n individu aïllat. Que ho vulgui o no, s’ha de decidir, i s’ha de decidir sol. No es tracta d’una elecció personal que consistís en voler ser un individu aïllat sinó que és el Crist que transforma aquell a qui Ell crida en un individu. Cada un es sent cridat individualment. I s’ha de obeir individualment.
