“Dona virtuosa (forta), qui la trobarà?. Fixem-nos hi bé amb la pregunta. Qui la trobarà?. Perquè resulta que si llegim bé el text, efectivament t’ho pots preguntar. Realment existeix aquesta dona?
Us hi heu fixat?. Si esteu seguint el Dia a Dia probablement si. Es la dona perfecte en tot:
- El seu marit confia en ella, la té com un tresor, el millor. I com no?
- Teixeix, es fa la roba que farà servir per a fer els vestits.
- Va a comprar, allà a on sigui. I torna carregada a casa. Porta tot el que fa falta.
- Encara és de nit i es lleva per a preparar l’esmorzar, i per organitzar el seu dia de treball.
- I a més, té autonomia per a comprar propietats.
- Fa la feina amb força. Té vigor (no reservat als homes).
- Supervisa els negocis. Encara que faci falta fer la comptabilitat fins a altes hores de la nit.
- Fa el fil per la seva roba.
- I també és caritativa
- Es prudent. Té tot el que fa falta. No falta la roba adequada segons les estacions de l’any. Abrics, flassades.
- El marit és respectat a l’assemblea, entre els notables.
- I per si fos poc. Fa roba també per vendre-la.
- Va ben vestida.
- Es sensata quan parla amb mesura. Fuig de xafarderies.
- Ensenya. Instrueix.
- Mira que a casa tot vagi bé. I a més el pa que menja, se’l guanya.
- Els fills i els marits la feliciten.
- I acaba el text dient:
- Encís enganyós, bellesa? S’esvaeix!. Allò per el que la dona ha passat a ser dona objecte. Allò que més es mira en la dona, bellesa i encís, no tenen importància.
Em pregunto què fa aquest text aquí. Perquè en el fons, si ens el mirem bé...
Què fa el marit?. Res de res. Dona al servei del marit, totalment. A ell només li queda anar a xerrar amb els amics a la plaça del poble. Avui diríem anar al bar a jugar a cartes. Ella ho fa tot: compra ven, fa negocis, els controla, mentre ell és l’enveja dels altres.
No hi ha certa ironia en aquest text?. Realment existeix aquesta dona?. I si existeix... què és del marit?. Quin lloc ocupa?
Les feministes, realment, estaran a favor d’aquest model de dona?. Perquè en el fons és una esclava.
Aquest text també es pot prendre com una denuncia. Ens serveix per denunciar aquesta dona treballadora que té doble jornada de treball, a fora, exercint la seva professió, i a dins de casa, portant les coses de la llar: comprar, netejar, encarregar-se de la roba, rentar-la planxar-la, fer de taxista per els fills.
Davant d’aquest model de dona hi ha hagut i hi ha veus que s’aixequen, i amb raó, per rebel•lar-se. Gioconda Belli.
El model de la dona, dolça, al servei del marit i dels fills, sempre a punt, que ho fa tot sense queixar-se. Sempre callada. Ja no és l’únic model. Dic bé que ja no és l’únic.
De la mateixa manera que no hi ha un sol model de mare a la qual se li poden atribuir uns atributs i unes funcions precises. Avui en dia, cada cop més les funcions, les tasques de la llar es comparteixen, com es comparteix l’educació dels fills. Avui en dia, les funcions del pare i de la mare no estan tan diferenciades. Parlar de paternitat i maternitat és en certa mesura relatiu, doncs pot haver-hi homes molt maternals i dones molt paternals.
I al celebrar el dia de la mare, què volem fer? Seguir exaltant un model de dona que esdevé per algunes motiu de negació de sofriment quan no aconsegueixen emmotllar-se al model? Quanta fatiga, quan de patiment en silenci, quants drames es viuen, quan la dona desenvolupa sentiments de culpabilitat perquè no aconsegueix reproduir el model.
I el problema de celebrar el dia de la mare, no és només aquest. Al celebrar-lo, pensem, per exemple en els qui son pot ser orfes de mare des de molt petits?. O pensem en les dones que no tenen fills? Perquè no es celebra el dia dels solters?. O què no és important el pare?. Perquè no es celebra el dia del pare?. I què esdevé tot això quan la mateixa família ja no compta tan sols un model. Hi ha pares que fan de mares. O fins i tot germans grans que els hi toca fer de mares, o de pares. Com també hi ha mares que els hi toca fer de pares. Com hi ha fills que en lloc de tenir pare i mare, tenen dos pares, o dues mares.
Està bé? Realment està bé seguir magnificant un sol model sense crear per això distanciaments, o culpabilitats, o sentiments de no pertànyer del tot al món que es magnifica. Ser com un bitxo rar.
Hem de estar disposats a reconèixer que en lloc de un sol model, de dona, o de home, de mare, o de pare, o de família, hi ha hagut com un esclat de models. Ja no hi ha models que s’imposen, als qui tothom s’ha de emmotllar.
Es més, quan com més aquests models han esdevingut lleis inamovibles més han contribuït a que destaqui, es jutgí, y es condemni aquell, o aquelles que no corresponen als models tradicionals.
El món , està ple de histories, de homes i dones, per els qui el sol fet de contemplar aquests models tradicionals, d’home, de dona, de parella, de família, és un motiu de dolor. I es senten desplaçats, perquè senzillament, per ells, la vida els ha portat per camins diferents, i això sense que ells ni ho hagin volgut, ni ho hagin demanat.
Jesús, en canvi, és aquell que veu a la persona per sobre de tot. Estima el publicà, el cobrador d’impostos, els qui estan fora dels models considerats respectables. Jesús, els estima, els vol escoltar i s’hi acosta.
El important, avui en dia, tot i respectant els models, tots els que existeixen, fins i tot recordant i agraint aquells que hem estat a prop o hem seguit el model tradicional de mare, el important no és tant lloar un model o un altre, magnificant-lo per sobre dels altres.
Lo important sempre serà allò que farà que pares o mares, biològics o no, homes i dones que vivim en relacions afectives, homes o dones que ens donem a l’altre per construir una relació de parella, homes o dones que ens donem en la maternitat o la paternitat. Lo important serà allò que farà que puguem viure les nostres relacions plenament joiosos, estimant, donant seguretat, pau i confiança al nostre voltant.
En aquestes histories de models imposats que no fan més que provocar frustracions no ens en adonem que la vida, per algunes persones, esdevé un pes molt feixuc, amb ferides que s’arrosseguen, un passat pesa.
I en el fons, per a cada un, sigui on sigui, des del model que sigui, sempre ha de ser el moment de escoltar aquesta paraula del apòstol: les coses velles han passat ara totes son noves.
A tots ens toca reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, amb el que ens ha tocat viure, des del model que sigui, i a tots ens toca viure amb una voluntat reconciliadora. No estem aquí per entrar en una guerra de models, sinó per reconèixer que per tots, des del model que sigui, som cridats a novetat de vida. Cridats a ser homes, dones, capaços de donar-nos a l’altre comprometre’ns amb ell, en relacions de fidelitat per ajudar-nos mútuament, a reeixir en aquesta difícil i a l’hora apassionant professió que es diu ésser humà.
