PREDICACIO
Text propi del diumenge de resurrecció. El que més destaca en aquest text és el fet que Jesús apareix als deixebles i a María com a Ressuscitat. Tenim un quadre bastant precís d’uns fets determinats. El sepulcre, la pedra de l’entrada treta. Els deixebles que corren al sepulcre per veure, per verificar el que María ha dit. “S’han endut el Senyor i no sabem on l’han posat”.
Primer es tracta d’una profanació i d’un robatori. No es tracta de cap altre cosa. I en aquest córrer dels deixebles fins al sepulcre. Sembla una cursa. Hi ha Pere, i “l’altre deixeble”. Primer arriba l’altre deixeble, però no entra, arriba Pere i no s’ho pensa dos cops. Entra. I comprova que el cos no hi és. Però el text diu que “l’altre deixeble”, al final es decideix a entrar. I... aquestes son les paraules amb les que ens hem de fixar: “Va entrar, ho veié, i cregué”. De seguida comprèn que Jesús ha ressuscitat. No l’ha vist. El cos no hi és. No ha presenciat la resurrecció. Només veu un llençol aplanat, i un mocador lligat, a part. Véu això... i creu...
Es la fe. No veiem el Crist. Sabem d’ell. Se’ns en parla. Sabem dels seus miracles per el que ens diuen els evangelis. Escoltem les seves paraules en els textos. Se’ns diu que és viu però no l’hem vist ressuscitar. Però fins a nosaltres arriba el testimoni d’aquests deixebles que en mig d’aquelles circumstàncies. Creuen. Creuen sense necessitat de veure. Creuen sobre la base d’uns indicis. Uns signes.
Hi ha Pere, i l’altre deixeble. L’evangeli ens dona el nom de l’un i el de l’altre no. “L’altre deixeble” no té nom.
I si l’altre deixeble fossis tu?. Es el que creu sense haver vist. No veu la resurrecció. L’instant mateix no es descriu. Aquest deixeble desconegut et convida a creure, perquè tu, com ell, només pots tenir indicis en la teva vida que et porten a creure. Indicis de que el Senyor és viu i t’acompanya en la teva vida. No veus i no has vist el ressuscitat. Has rebut el testimoni de creients. Un dia vas fer el pas. Has cregut. L’altre deixeble ets tu.
En el text que hem llegit hi ha dues parts ben diferenciades. La primera és aquesta que acabem de veure i comentar. La segona és la que ens narra el moment en el que María Magdalena va al sepulcre. I és en aquesta part en la que voldria que ens aturéssim més aquest matí.
Aquesta part del text és la historia d’una trobada que es produeix en mig d’un amor decebut i defraudat. Una trobada que es produeix en mig de la tristesa. I val la pena veure quina progressió hi ha en aquesta trobada. O més ben dit en el camí que María Magdalena fins el moment en el que reconeix el ressuscitat.
Diu el text que se’n va al sepulcre, de bon matí, quan encara era fosc. De bon matí. El primer de tot. S’endevina un desig, una necessitat de estar a prop de Jesús. Segurament no calia aixecar-se tan aviat. Hauria pogut esperar que fos de dia, però María Magdalena no pot esperar. Es el moment del dol. La bella historia de Jesús s’ha acabat. Aquell que ha sigut mestre, amic, que els ha donat perdó, esperança, ja no hi és. Però María vol anar al sepulcre. Com si es resistís a deixar marxar Jesús. Vol estar a prop de Jesús. El primer de tot. De nit. Quan es fosc. Aquesta foscor també és la de l’anima de María Magdalena, trista.
De bon matí. Aquest detall ens pot portar a mirar la nostra vida i fer repàs de les nostres prioritats. Viure amb Jesús una relació d’amic que et porta a posar-lo a ell en primer lloc. La seva paraula en primer lloc. El seu amor en primer lloc. El parlar amb ell en primer lloc. Al començar el dia. Quan encara fa fosc. Buscar a Jesús a trenc d’alba, quan el món encara dorm. En el silenci. Obrir el cor i el pensament a l’esperança en mig de les teves rutines, obligacions, tristeses, dificultats. Perquè la seva paraula és vida. Es Jesús el més important per la meva vida?.
Després hi ha aquest altre detall del text. “S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat”. Però fixem-nos perquè més endavant el text explica que Maria està plorant, veu els àngels, els missatgers de Déu, que li pregunten: Perquè plores?. I ella contesta “S’han endut el meu Senyor, i no sé a on l’han posat”.
Hi ha un canvi. Primer és una resposta col•lectiva. S’han endut el Senyor i no sabem. Després la resposta, individual, que indica relació personal amb el Senyor. “S’han endut el meu Senyor i no sé on l’han posat”. El meu Senyor. Es la resposta d’aquell que té la seva vida totalment entregada a Jesús. El Senyor. La relació d’aquell que en tot i per tot associa Jesús, el Crist en la seva vida. Perquè ell és la font de la vida. Perquè ell te Paraules de Vida Eterna. Es la resposta d’aquell que viu en obediència a Jesús i a la seva ètica d’amor, de perdó, d’alliberament. La ètica del Regne en el que els més dèbils, els més imperfectes, els més pecadors, els malalts, els oprimits, ocupen el primer lloc. Tu també ets convidat a passar de la resposta col•lectiva a la resposta personal. Es Jesús el teu Senyor?.
Però en aquesta resposta hi ha l’altre aspecte... “no sabem, no sé on l’han posat”.
Actualitzem de seguida. “No sé on l’han posat”. La relació amb Jesús pot desaparèixer, o es pot fer difícil senzillament perquè hi ha un munt de coses que et poden privar de la seva presència. Coses que formen part de la teva vida. “On has posat a Jesús”. O fins i tot factors que apareixen en l’església. “On posem a Jesús” en mig de tot el que es fa, es viu, es mou, es planifica, s’organitza; en mig de reunions, projectes, comissions, en mig de relacions a vegades tenses, diferències de parer, disgustos, cansament, distanciaments, pors, dubtes, en mig de debats doctrinals i teològics. “On ha passat Jesús?”. En mig de tantes excuses que a vegades es posen per a no actuar. On és Jesús? On me l`han posat?
Vinc aquí per tenir una trobada amb ell i de sobte no el trobo. No hi és. No sé a on l’han ficat. Me l’han segrestat. On és?. On el tenim?.
Seguint amb aquest camí de María. Què veiem?
El retrobament amb Jesús es produeix quan ell la crida pel seu nom: María!. Després dels àngels es Jesús qui apareix. Ella no se’n adona. No el reconeix. Veu un hortolà. Ella no veu Jesús. Només quan ell pronuncia el seu nom, aleshores hi ha retrobament. Mestre!.
Quantes coses hi ha! en aquesta simple trobada i en tan poques paraules.
1) Jesús ve per trobar-te a tu. No ens hem de quedar amb una relació col•lectiva. La comunitat de creients està formada per homes i dones que han estat cridats per Jesús, que tenen una relació personal i individual amb ell. Aquesta és la base. L’altre no pot creure per mi. El germà en la fe camina amb mi, m’acompanya, comparteix amb mi, però no pot creure per mi. Pot pregar per mi, però l’itinerari de fe que em porta a la trobada amb Déu i amb Jesús l’he de fer jo. Ell et crida pel teu nom. No es pot creure per procuració. El camí que et porta al retrobament amb Jesús l’has de fer tu. Escoltar la seva paraula en la que s’adreça una vocació: Tu, segueix-me. Mateu, segueix-me, Pere, segueix-me, María, segueix-me... el teu nom... segueix-me.
2) Hi ha “l’hortolà”. María no coneix Jesús. Es possible que Jesús s’estigui adreçant a tu en tots aquells que et criden a la fe, a l’esperança, a la caritat. En tots aquells que et necessiten, i tu, és clar, confós, no el veus. I en canvi és possible que a través d’ells t’estigui cridant.
3) Rabuni. Perquè, quan María reconeix Jesús, perquè li diu Mestre, i no “Senyor”. Ha dit... “s’han endut el cos del meu Senyor...”, i ara: Rabbí, Mestre. Hi ha una diferència en la relació. Si Jesús es Mestre, la relació és de deixeble. Si Jesús és Senyor, la relació és la de un servent. En la meva vida de creient hi ha d’haver les dues coses. Jesús és el meu mestre, és a dir sóc deixeble, vull aprendre de la paraula de Jesús, dels seus ensenyaments. El deixeble és això. El que aprèn. El que rep una paraula que l’ensenya. Un bagatge de saviesa per la vida. Jesús és el meu Senyor, és a dir em poso al seu servei. Vull fer el que ell em diu. Vull fer el que ell vol. Obeeixo, visc, segons el seus ensenyaments. La Paraula del Mestre transforma la meva vida perquè no l’escolto tan sols com un discurs filosòfic o interessant, o com un codi de moral, l’escolto com una crida que em posa en moviment que implica tot el meu ésser. La Paraula dona fruit en la meva vida.
4) La diferència entre Rabí i Senyor també indica el passatge de la trobada amb el Jesús home, l’amic, el profeta, que ensenya, parla predica, ajuda, cura els malalts, ressuscita morts. Mentre és viu és el mestre. Quan deixa de estar present físicament passa a ser el Senyor. El que ha de governar tota la meva vida. La relació amb Jesús passa a ser més intensa. Quan María se’n torna a trobar els deixebles, a les hores els hi diu: “He vist el Senyor”. El Jesús històric em pot ensenyar i m’ensenya una ètica. La ètica del Regne de Déu. El Jesús històric m’adreça una paraula que m’allibera. Una paraula per la que em sento estimat. Una paraula que s’adreça a mi personalment. El Jesús de la fe, passa a ser Senyor. Obeeixo, faig, visc segons la seva paraula. No puc desentendrem del que m’ensenya, a més d’escoltar he de fer el que em diu.
“Deixa’m anar” diu Jesús. La relació amb Jesús ja no serà la que havia sigut. Ell ha de pujar cap al Pare. “Deixa’m anar” també és una advertència a tots els intents de apropiació. Per María de sobte amb Jesús viu tot torna a ser com abans. L’amic torna a ser aquí. Però Jesús s’escapa a tot intent de apropiació. No podrà ser reduït a cap ideologia, n’inspirarà moltes, algunes bones, altres no tant, però a Jesús no se’l pot reduir a allò que nosaltres som capaços de entendre o de fer en el seu nom. No el podem reduir a les nostres contradiccions i infidelitats. A Jesús no el podem domesticar. Jesús sempre és més del que jo sigui capaç de comprendre d’ell. Sempre és més de tot el que pugui dir de ell. Si ho fem l’estem amagant. L’estem segrestant. I correm el risc de perdre’l, de no saber a on l’hem posat.
I finalment...”ves a trobar els meus germans i digues-los: Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu."
1) “Ves a trobar”. La trobada amb Jesús, una trobada alliberadora, et porta cap als altres per establir amb ells trobades en les que ets testimoni del que Ell és, ha fet i fa per tu. Un cop Jesús t’ha cridat pel teu nom, s’ha adreçat a tu personalment, pots anar cap els altres i establir amb ells relacions d’amistat, relacions alliberadores, formant comunitat del Regne.
2) “El meu Pare és el vostre Pare, el meu Déu és el vostre Déu. Jesús ha sigut Emmanuel, Déu amb nosaltres. Déu no és només el Senyor del cel i de la terra, no és només el creador, no és només el Déu dels exercits. No està només en el lloc santíssim del temple, en el que només el gran sacerdot pot entrar un cop a l’any. Déu s’ha aproximat, encara més, ha esdevingut Pare.
Això és nou en la comprensió de Déu. Aquesta manera de entendre Déu és nova en aquell moment. Aquesta imatge de Déu com a Pare no era corrent. En aquest sentit Jesús et proposa de entrar en una relació de proximitat. El Déu, que és Déu i a la vegada Pare, és el Déu en el fons que s’ha fet home, i que se’ns dona a conèixer en una imatge més intima i quotidiana. Es el meu Pare, sóc el seu Fill, és el meu Déu”.
