Esclaten colors,
negre,
gris,
roig.
El cel no els absorbeix.
Persistents,
s’insinuen,
s’infiltren
en el temps.
El cel no els absorbeix.
Negre res,
negre espès,
negre mort,
buida l’espai.
El cel no hi és
Gris imprecís,
indecís,
mediocre,
poruc.
El cel l’ignora.
Roig de sang,
esquitxa el vent,
dibuixa el sol,
espanta la lluna.
El cel no el vol.
Torna a caure el negre,
res l’aguanta,
negre sota negre,
nit sense estel,
llençol infinit.
La lluna no hi és.
Torna a caure el gris,
gris sobre gris,
sobre mirades grises,
de llàgrimes grises.
Espessa boira
que el sol perdona.
Torna a caure el roig,
pluja de sang,
regalima en el blau.
Sang sobre sang,
roig que troba llit
en els intersticis del món
i la lluna se’n riu
i en el cel tot és silenci.
On ets?
