WIKILEAKS O LA CONFESSIÓ QUE ALLIBERA
Em va agradar, quan llegia els discursos de Vaclav Havel, trobar-me amb aquesta frase: “l’aveu libère”: la confessió allibera. Ho dic en relació al maremàgnum que s’ha provocat amb el fenomen Wikileaks. Trobo interessant i m’agradaria llegir algun analista que comenti els fets des del punt de vista sociològic i des del punt de vista dels mitjans de comunicació. Primerament es dona un fet: El paper i el lloc de les noves tecnologies de la comunicació. Un cop més veiem les repercussions que hi pot haver quan ofereixen la possibilitat de fer passar la informació, en poc temps, i fer-la arribar a tot el món. Quanta raó va tenir McLuhan quan va pronosticar el que ell va anomenar la “aldea global”. Ens hi trobem de ple. En segon lloc es dona un altre fet: es saben veritats ocultes. Algunes que formen part de la simple xafarderia, comentaris sobre persones que ocupen un lloc important en la política, sobre la seva capacitat o la seva personalitat. Per altra banda trobem comentaris sobre la intervenció, i participació de algun polític en la resolució de problemes delicats de la política internacional. Veritats ocultes sempre n’hi ha hagut. La cultura del rumor, la maledicència i la sospita sempre ha existit. En el fons es un costum ben arrelat en la societat i en la humanitat. Ho fem cada dia. La murmuració està a l’ordre del dia. Fins i tot segurament se li ha de reconèixer una funció: canalitza la negativitat i actua com a tub de escapament. En el cas de Wikilieaks pot ser no hi ha tants motius per exclamar-se. Es la realitat pura, la que coneixem de prop, la més quotidiana. El mal, els sentiments, les intencions ocultes. També en política, evidentment. En una època de crisi a tots nivells, que genera por i inseguretat ens podríem imaginar el contrari?. El que semblaria absurd és que haguéssim viscut enganyats pensant que en les relacions diplomàtiques aquestes dinàmiques tant populars no hi havien de ser. I en part és veritat. Quan les murmuracions i les xafarderies, al final, en lloc de ser tub d’escapament acaben influint en les decisions, algunes importants, a les hores esdevé pervers. Teòricament seria lògic suposar que en el món de la política es practiqués la equanimitat, la objectivitat, el anàlisi seré de les coses, la observació de les millors arts de la bona educació, la honestedat, la precisió a l’hora de tractar els temes. Wikilieaks posa a nivell de carrer, fa saltar a la una dels diaris, quelcom que en el fons coneixem molt bé. El cantó fosc de les relacions humanes està a tot arreu. També allà a on certament seria desitjable que no hi fos. Però les males arts, les conspiracions, i els interessos particulars, quasi sempre relacionats amb la economia, sempre han existit. El que passa és que fins ara, les aparences, els somriures i les encaixades de mans entre els politics, la imatge que ens ofereix la pantalla ha fet que hem acabat oblidant la dura realitat. Hem acabat assumint com a bona una diplomàcia de “guante blanco y caballerosidad”. Wikileaks ens obre els ulls a la realitat més humana, la més quotidiana. Jo personalment soc dels qui ha manifestat el meu suport al fundador de Julián Assange. Sense aprovar per això altres causes que pugui tenir per les quals ara estigui a la presó. Però el que ha permès ell amb el seu treball és que ens traiem la bena dels ulls. Ens ha alliberat de enganys. Els politics, els dirigents, els agents diplomàtics, i tot els qui es mouen en les altes esferes haurien de entonar simplement el “mea culpa” reconèixer que estan més podrits del que ens pensàvem, i “confessant el seu error” prendre una ferma resolució de dignificar la seva acció adoptant i observant codis de bona conducta. Guanyarien en credibilitat i afegirien confiança en la seva tasca. Però suposo que es molt demanar. Què hi farem. Les relacions humanes sempre estan en el perill de caure en el cantó pervers de la maledicència. I per acabar una pregunta. Son les comunitats cristianes llocs en els que fermament s’explorin i es posin en pràctica nous patrons de conducta?. Estic convençut que l’Evangeli de Jesús ens hi porta. Si fos possible que ho esdevinguin la societat tindria en el seu si ferment prometedor de nous models de conducta. I a les hores, les coses podrien canviar. Si pensem que la política del gra de sorra pot portar-nos lluny ho intentarem. Carles Capó.
