LA CANYA ESQUERDADA I EL BLE QUE FUMEJA (Isaïes 42,3)
Joan Calví, a l’hora de parlar de l’Església, parlava de l’església visible, i l’Església invisible. La visible és la que fan els homes, la invisible és la que Déu coneix. La visible és la que s’esforça en establir fronteres entre els de dins i els de fora, els que son i els que no son, els que venen i els que no venen. La invisible és la que està formada per la fe de tots aquells que porten a Jesucrist en el seu cor. La visible és la que pregunta a Jesús: “quan t’hem vist malalt, o nu, o desvalgut... i no t’hem acollit?”. La invisible és la que en canvi pregunta: “Quan t’hem vist desvalgut, amb gana, i t’hem donat menjar?”. “Quan ho heu fet a un d’aquests més petits”. Els camins en els que es comprova la fidelitat a l’Evangeli també ens porten a fora dels temples, en el instant en el que els creients entenen que son sal de la terra, i que com a tal accepten desaparèixer en mig del món, per donar-li sabor de amor, solidaritat, equitat.
L’església visible és la que prega, canta, predica, celebra els sagraments, exerceix els ministeris, la pastoral dels joves, dels nens, de les famílies, dels avis. L’església visible és la que una vegada, i una altre, i encara una altre, obstinadament, amb constància, exhortarà al perdó, al amor, a la reconciliació, a la fe. L’església visible és la que des de l’Evangeli del Regne exhortarà a una vida de seguiment i de servei, des de la veritat, la sinceritat, la humilitat. Però tot això, realment, al tractar-se de realitats interiors i espirituals, no es veu. El que hi ha en els cors tan sols Déu ho sap. Per això, els límits de l’Església de Crist, no estan a l’abast dels qui fan l’església visible. L’Església de Crist no queda circumscrita (Gràcies a Déu!) en les parets dels temples, oratoris, ermites i catedrals.
L’Església de Jesucrist, la que ell coneix, està en aquells que porten el tresor de la fe, la llavor del amor de Déu que han rebut i que viuen amb la voluntat de ser coherents i conseqüents amb aquest amor, en els moments clars, i ens els grisos també. Allà a on viuen, en el dia a dia.
A l’església visible li escau molt bé la dita castellana “no son todos los que están, ni están todos los que son”. Perquè el cor de les persones només Déu els coneix, i pot haver-hi molta fe a fora. Com també pot haver-ne poca a dins, i a l’inrevés, és clar.
L’església visible fàcilment es refugia entre les 4 parets dels espais, activitats, cultes, reunions, comunitàries. I des del seu refugi té tendència a menystenir els qui aparentment no són. Les raons que porten a viure el cristianisme des de l’anonimat, de manera invisible, poden ser moltes. Dubtes, cansament, pèrdua de sentit ; però també decepcions, disgustos, esperances defraudades. Quantes vegades Déu, i el Crist queden segrestats, amagats sota terra, lluny del centre de l’església. Quantes vegades Déu i el Crist deixen de ser el cor de l’església, i en el seu lloc s’hi posen rivalitats, lluites, gelosies, distanciaments, manca de respecte.
Amb tot això passa, a les hores, que n’hi ha que decideixen viure la fe des de l’anonimat. Probablement son com la canya esquerdada, o el ble que fumeja. I l’important és estar convençuts que en el fons, tots ho som. Portem les esquerdes de la vida en el nostre cor, i la flama de la fe, quantes vegades s’apaga, estiguem a dins o a fora de l’Església. I el que ens cal, des de a dins, des de l’església visible, és entendre que Déu no trenca la canya esquerdada, ni apaga el ble que fumeja. No fa fora a ningú.
