Marc 14,27-42
MEDITACIO
Tots fallareu... les ovelles es dispersaran... .
Per a Jesús, l’hora de la mort s’acosta. L’hora del patiment, l’hora de la soledat. Es inevitable.
I en aquesta hora, quan s’acosta el final, diu el que passarà.
Tots fallareu... en aquest text ens quedem amb les negacions de Pere. Però no és l’únic. Jesús veu que tots, absolutament tots, fallaran... i anuncia dispersió.
Es veritat que en una ocasió Jesús, precisament en relació amb Pere, parla de l’Església. Després de ressuscitat. Tu ets Pere, “petros”, i sobre aquesta pedra edificaré la meva església. Però... estava pensant Jesús en l’església, quan els hi deia que fallarien, que les ovelles es dispersarien?
Els deixebles fallaran, Pere el negarà, les ovelles es dispersaran, i després mentre ell prega, sol, a Getsemaní, ells s’adormen. I és que l’esperit és prompte, i la carn és feble.
Aquest passatge parla de tantes i tantes negacions, tantes i tantes errades que perjudiquen a l’església i a la seva missió.
Jesús veu el que passarà i anticipa el que serà la historia de l’església. Divisions, lluites, evangeli pervertit en conflictes de tipus polític. Allò que és més humà. Enveges, orgull, interessos, egoismes, acaben perjudicant l’església.
Son tants i tants els moments en els que neguem Jesús!. Els nostres actes, les nostres actituds, les nostres paraules, no son pròpies de l’amor que ell ens ha donat i per el qual a mort.
I la son dels deixebles parla dels nostres propis abandonaments. I Jesús quasi que ens disculpa: “l’esperit és prompte, i la carn és feble”. La vida és aixi. En el cap som capaços de formular i de construir grans propòsits, som capaços de imaginar-nos fidels en moltes coses, ens imaginem capaços de fer grans coses, i fàcilment fem castells en el aire, però després... la carn és feble, la realitat s’imposa. Tot demana un temps, un esforç, una energia, una dedicació, una fidelitat que es difícil de mantenir.
I sempre arriba el moment en el que tot s’acaba. Sempre arriba el moment en que és massa tard per involucrar-se. Sempre arriba el moment en el que acabem entenent que ja no serveix de res intentar-ho. Que el que no s’ha fet ja no es farà.
A l’hora de dir “em sap greu”, no he pogut, no m’hauria d’haver adormit. A l’hora de les culpabilitats per les nostres infidelitats, per les nostres mancances i abandonaments. Fidelment Déu s’acosta a nosaltres en aquell que mor a la creu per els nostres pecats.
A l’hora de les nostres culpabilitats. Ens queda demanar perdó, una vegada, i una altres, fins a 70 vegades 7 si fa falta. Per a ser restituïts en el seguiment de Jesús. Per a tornar a vetllar amb ell. Per a tornar a discernir els signes de la seva presència, del seu Regne.
