No, no son el mateix, cal diferenciar, perquè un creient d'una església històrica de la Reforma Protestant està a les antípodes del que es va veure al 30'. Dir que és el mateix és desinformar la opinió pública.
Son considerades esglésies històriques a Catalunya aquelles que tenen entre 140 i 150 anys, perquè es situen i es defineixen en la línia de les branques històriques de la Reforma Protestant. El concepte “històric” no designa una antiguitat sinó la pertinença a una tradició que es manté des del s. XVI i un tarannà, una manera de ser. En aquest sentit una comunitat fundada fa 20, 30, o 40 anys no serà històrica si no s’identifica amb el tarannà de les tradicions iniciades al s. XVI, amb totes les seves característiques.
Així, avui es podria dir que el concepte "protestants" s'escau més a les Esglésies històriques de la Reforma: bàsicament les luteranes, les presbiterianes o reformades, i les anglicanes. Però també a aquelles denominacions que amb el pas del temps s’han anat acostant a les característiques d’aquestes esglésies, incorporant el diàleg i la integració en la societat, la tolerància, la llibertat de pensament, la lectura històrico-critica dels textos bíblics, el diàleg ecumènic, amb la ciència i la raó, l'obertura cap a les noves realitats en matèria de moral sexual i familiar, etc.
Així, a Catalunya es poden afegir (amb matisos) alguns sectors d'altres moviments posteriors a la Reforma del s. XVI com els Metodistes presents a Catalunya des dels anys 1870, algunes comunitats Mennonites, Baptistes i de Germans.
El terme "evangèlic", en canvi, s’utilitzarà més aviat per aquelles denominacions o comunitats que tenen el seu origen a partir del moviment anabaptista (ala esquerra de la Reforma de Luther) i que s’allunyaran i no es reconeixeran en el tarannà de les esglésies històriques.
Les referides denominacions es caracteritzen per el seu conservadorisme doctrinal, teològic i moral, la lectura i la interpretació literal de la Bíblia (que esdevé una mena de "Papa de paper"). Aquestes característiques es poden trobar en alguns sectors dels Mennonites, Baptistes, dels Germans i sobretot els Pentecostals que es troben a l’extrem oposat. El moviment neopentecostal es pot qualificar com una forma aberrant del protestantisme.
Per això si, es pot dir que tenen molt poc en comú amb els protestants i/o evangèlics. Amb les seves pràctiques entren en flagrant contradicció amb punts elementals i pilars fonamentals del Evangeli de Jesucrist.
Una qüestió que va quedar pendent en l’emissió del 30’ va ser:
Cap a on porta aquest tipus de moviment? Es poden dibuixar alguns trets. Podem dir que el neo-pentecostalisme és:
- el final de la il•lustració i el retorn a l'obscurantisme,
- el pensament únic, la negació de la intel•ligència,
- la negació de la llibertat individual, la dependència,
- la manipulació de les masses posades al servei de les opcions polítiques conservadores,
- el retorn de les dictadures.
Aquest és el nou paradigma que podria triomfar gràcies a les xarxes socials que fomenten desinformació, superficialitat, engany i crispació.
El 30' del 26 d’abril va ser fluix, poc crític, es va quedar més en l’espectacle i el sensacionalisme morbós. Es va limitar a mostrar un fenomen socio-religiós sense analitzar-lo a fons i amb molta condescendència. Hi va haver massa poques intervencions des del camp protestant. Els experts no van abundar en el caràcter divers i sobre tot en el gran distància que hi ha entre les esglésies històriques i les Pentecostals i neo-Pentecostals, passant per les altres denominacions.
Els grups que ens van mostrar son un insult a la intel•ligència, a la moderació, a una vivència equilibrada i serena de la fe que es dona com a confiança i no com a exaltació.
No crec que el fanatisme formi part de la fe. Aquesta s'ha de poder "conjugar en llibertat".
La fe asserena, reconcilia l'esperit i la raó. Hi ha molta gent que surt enganyada i ferida d'aquests grups i això el reportatge amb prou feines ho va deixar a entendre. Aquests grups, ho vam veure, estan dirigits per interessos expansionistes al servei del poder polític que els manipula. Representa una nova forma del que es designava amb aquell antic concepte anomenat “nacional-catolicisme”, poder polític i religió donant-se la ma.
En el cas dels neo-Pentecostals, amb la seva teologia de la prosperitat acaben avalant i posant-se al servei del neo-liberalisme polític i econòmic, amb la negació dels drets socials. Amb ells, si ets bon creient et somriurà la fortuna i no et caldrà rebre ni demanar cap ajuda a l’Estat... i tots contents... mentre creix la misèria... i no la volem veure...
Els mitjans de comunicació han de informar-se, entendre i abundar en l’explicació de tota la diversitat i fins i tot l’ambivalència que es troba en el protestantisme. L’emissió del 30’ va patir les conseqüències d’un deute que els mitjans tenen amb les esglésies protestants presents a Catalunya des dels anys 1870. No han mostrat mai cap interès en donar informació veraç, precisa, rigorosa sobre el protestantisme i les seves característiques, les formes de culte, el pensament, la teologia, la presència en la societat. Quan han decidit fer-ho s’han agafat a allò que mes ven i fa sensació... i esdevé preocupant...
Carles Capó
Llicenciat en teologia per la Facultat Autònoma de Teologia Protestant
de la Universitat de Ginebra (1985)
Pastor protestant, Rubí
